Tretzena jornada: BEGET - LA MENERA
Sortir de Beget (577 m), un cul de sac, és prou enrevessat. Per carretera hi ha dues possibilitats, cap a Camprodon o cap a Oix, i a peu per diferents corriols el més conegut dels quals és el que travessa el coll de Malrem per entrar a França, una de les rutes utilitzades pels exiliats de la guerra civil. Llegir el testimoni d’algun d’ells és esfereïdor. Nosaltres hem passat per aquest punt amb una temperatura més que agradable, ben equipats, sense pressa, coneixedors de la muntanya... però, ells hagueren de fer-ho corre-cuita, un gener molt fred, plovent i nevant, gelats, carregats, amb gent gran i petitons, anant cap al desconegut i amb la por per companyia... Mereixen el nostre record.
Només deixar la darrera casa de Baget, el corriol s’enfila cap a la Serra Llarga de Monars tot seguint la petita vall del Torrent dels Trulls. La pujada la fem amb bastant de silenci, tots som conscients que ens espera un desnivell de 500 metres.
Poc a poc, una hora i mitja, la corrua va coronant el primer obstacle, el coll de Golofreu (940 m) on, en una esplanada, i al costat d’un petit oratori (Oratori de Sant Antoni de can França), anem prenent posicions i fem el primer àpat seriós de la jornada. Unes vaques se’ns aproximen reclamant el seu territori, però el nostre pastor particular té cura de desviar-les cap a altres verals.
Altra vegada en marxa i a seguir pujant, primer d’una manera prou suau per fer després unes marrades que ens situen a can Boca Bartella. Ara, per una zona sense vegetació, ens cal remuntar fins coronar el coll de Malrem (1130 m), punt fronterer segons el Tractat dels Pirineus signat l’any 1659, justament fa 350 anys. Avui tocava història.
La baixada, una delícia. Suau i per una fageda que més avall passa a ser zona de castanyers. L’octubre, agraït, ens obsequia amb els seus colors. De totes maneres cal anar amb precaució perquè el fullam cobreix tot el camí i amaga les moltes pedres que hi ha a sota.
Quan la vall comença a obrir-se sortim a la carretera. Poc després, apareix La Manera, el poble més meridional de França. Els primers rètols en francès i les matrícules d’uns vehicles estacionats a la vorera ens confirmen on som.
Sortosament els francesos ho tenen, això de ser organitzats i nets: a l’entrada del poble trobem un petit paratge amb unes taules de pedra, que ni posades expressament per poder dinar. Ens entaulem i bon profit!
.
Dotzena jornada: VALL DEL BAC - BAGET
Fa pocs dies, encara algú havia anat a la platja i ara, situats al punt de sortida de l’etapa d’avui, el termòmetre assenyala 4 graus. El fred, tot i no ser intens, es fa notar i més d’un lamenta no haver portat els guants.
L’autocar ens ha portat novament davant l’Hostal de la Vall del Bac que segueix tancat. Noves cares a l’expedició, en total som quinze marxaires. Tot i amb això, avui, per diferents motius, han excusat la seva assistència set dels habituals. Déu n’hi do.
La manca d’entrenament d’aquest estiu fa que inicialment ens prenguem les coses amb força calma. Remuntem un corriol pel darrera l’hostal i, de mica en mica, anem guanyant altura. Passem pel costat de l’antiga escola i cal Ferrer. Deixem al nostre pas un antic molí.
La vall es va engorjant i el camí s’enfila seguint la riera d’Oix. El sol, que ha remuntat la serralada del davant, escalfa una mica l’ambient. El ritme, tot i la pujada, també creix.
Amb uns minuts per sota de l’horari previst, finalment arribem al punt escollit per esmorzar: el Saguer de Pera, una masia que sembla habilitada com a segona residència. No hi ha ningú i ens acomodem a l’era per reposar forces.
A la represa, passem per can Cortal i, poc més endavant, toquem el sostre de l’etapa al coll del Salomó (800 m.) per on passa la carretera de Castellfollit de la Roca a Baget.
La travessem, i ara cal anar baixant fins a la petita vall on hi ha Baget, que no veiem. Passem pel davant de can Salomó. Un vellet, assegut davant la porta, amb el polze ens indica que el camí es desvia cap a l’esquerra. Algú li adreça unes paraules però l’home no hi deu sentir gaire perquè la resposta no s’ajusta al comentari.
El corriol s’estreny i es fa difícil per la presència de molts esbarzers. Poca gent deu passar per aquí. Finalment topem amb la llera d’una petita riera. Cal seguir uns metres pel llit de la riera abans de trobar la continuació del camí.
Novament retrobem la carretera de Baget. Abans hem travessat una altra riera per sobre d’un pont romànic en molt bon estat. Les càmeres de fotografia han fet la seva feina.
A partir d’ara, només ens cal seguir una mica més d’un parell de quilòmetres per la carretera fins a Baget.
Entrem al poble per un passeig paral·lel a la riera i ens cal superar un bon desnivell per arribar a la plaça de l’església, famosa pel magnífic Crist romànic que guarda.
Onzena jornada: LA CANYA - HOSTAL DE LA VALL DEL BAC
Per la carretera de Capsec, amb un primer tram asfaltat, enfilem la vall que conforma la riera del mateix nom per superar la petita serra de Malforat que ens separa de la vall del Bac.
A pocs metres de la sortida, a peu de camí, a la dreta, una petita capelleta dedicada a sant Josep en un nítxol sobre una peanya de pedra. Travessem un pont sobre la riera. En aquesta zona, els camps verdegen amb una prometedora collita de blat de moro, més tardà que el blat.
El camí passa per la Tria, amb un galliner cridaner dominat per un parell de galls de panses. Vint minuts després som a la cruïlla de Capsec, amb el seu antic hostal. Masies esparses aquí i allà. Seguim però pujant cap al coll tot fent marrades fins a Passa-serres. Merescuda parada per esmorzar. Davant se’ns obre un espès corredor entre muntanyes: la Vall del Bac.
La baixada, sense contratemps, és suau i dóna peu a la tertúlia. En poc més d’una hora som a peu de l’estreta carretera que ressegueix la vall des de Castellfollit de la Roca fins a Sant Pau de Segúries. A la cruïlla un monòlit ens recorda que arribem a la Vall del Bac. Seguim la carretera cap a ponent, cosa d’un quilòmetre, fins a l’antic Hostal de la Vall del Bac, al peu d’una important cruïlla de camins rurals de la zona. Ens refresquem a l’abeurador del davant de l’hostal que és tancat.
Amb aquesta etapa tanquem la temporada. Seguirem a finals d’estiu.
Desena jornada: CAN XEL - CARRETERA DE LA VALL DE BIANYA
Tanmateix, la travessa és una delícia i la marxa bastant relaxada. Les màquines de retratar no paren. Decidim esmorzar abans de sortir de la fageda, al costat d’una finca, i tot seguit enfilem la baixada cap a Olot que veiem al fons. No hi ha pèrdua. Passem per una zona agrícola amb camps daurats tenyits de vermell per les roselles. Poca estona més i ja som a la capital de la Garrotxa.
En un parc, preguntem per la carretera de les Freixes a un parell de vianants els quals no ens hi saben adreçar. Tirem endavant, cap al cèntric carrer de Sant Miquel. Aquí ja ens hi orienten després de fer una volta que ens podíem haver estalviat. El nostre pas és seguit amb sorpresa per la gentada que passeja a mig matí per aquesta zona comercial.
Aviat, seguint la carretera indicada, el centre queda enrera -Olot no deixa de ser un poble gran- i passem entre dos turons, els volcans Montsacopa i de la Garrinada, tot i que des del camí no els veiem bé. Al cap de mitja hora arribem a una depuradora i, tot seguit, travessem el Fluvià. Una altra mitja horeta i ja som a la carretera de la Vall de Bianya. Aquí ens quedem, al costat d’una zona industrial i amb molta set perquè el sol apreta.
A buscar els cotxes i cap a casa.
.
Novena jornada: COGOLLS - CAN XEL
Més matiners que nosaltres, quan arribem a Cogolls, trobem el cel ple de globus que aprofiten la fresca de la matinada per sobrevolar la zona volcànica de la Garrotxa i han escollit aquest petit nucli per fer terra.Reprenem el camí del Nord des d’aquest punt tot travessant una riera i remuntem en direcció a la casa Nova de l’Estanyol, a una hora de distància. En aquest punt, alguns prenem una petita desviació per pujar a l’ermita de Sant Salvador de Puig-Alder, antic castell que dominava totes les terres de la rodalia. Al el blanc Pirineu. Aquest és un bon punt per distreure la vista mentre aprofitem per esmorçar. La resta de caminants ho fa abaix, en un paratge ombrívol. Els mòbils serveixen per coordinar l’acció.
.
De baixada, reagrupament. Travessem un camp d’userda i passem pel davant de ca l’Estanyol d’Amunt. Un quart d’hora després entrem al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Aviat, aquí i allà, anem trobant mostres terra volcànica. Coronem el coll de Serrella (850 metres) i, poc temps després, el de la Font Pobre (910 metres). Als nostres peus s’obre tota la vall d’Olot, amb els incontables turons vestigis dels antics volcans de la zona.
Seguim fins a Sant Miquel Sacot, ermita d’origen romànic molt reformada, on trobem molts de visitants. El bon temps porta molta gent a aquestes comarques. Un petit descans a l’ombra d’un teix i amb pocs minuts, per una pista asfaltada, ens plantem a can Xel, conegut restaurant al peu de la carretera de Santa Pau, punt i final de l’etapa d’avui.
Vuitena jornada: SANT MARTÍ SACALM- COGOLLS
Tram molt senzill, amb una prolongada baixada des de Sant Martí Sacalm (806 m) fins a les Planes d’Hostoles (350 m) i una petita remuntada final fins a Cogolls.
Com sempre, per començar, foto de rigor a la que s’hi han afegit dos convidats inesperats, un parell de galls dindi que s’han acostat i s’han posat davant del grup molt “empavonats” per sortir a la foto.
Després de visitar la petita església romànica (s. XII) molt modificada, ha començat la rua. Al darrere, la vall del Ter, amb el pantà de Susqueda voltat de boires. Al davant, molt solellada, la gran depressió de la Garrotxa, amb la serralada pirinenca nevada al fons i el Canigó a la dreta, la nostra destinació. Una mica més avall, se'ns obre un petit mirador des d’on es veu el mar i bona part de l’Empordà, amb la serra del Montgrí i les Medes.
Agafem el camí que baixa i, passant pel costat de la Colònia del Noguer, divisem més avall Cal Parcers, masia situada en un lloc estratègic, amb gran extensions de terreny pla, una bassa molt gran i una vista preciosa. Hi arribem deu minuts després.
.
Amb la baixada el grup s’ha anat estirant. Sembla que comença a haver-hi gana i els del davant no paren. Després diran que cercaven el lloc adequat. El troben poc abans d’arribar a les Planes d’Hostoles: reagrupament i esmorzar.
Entrem a les Planes pel camí que va obrir l’antic carrilet que des de Girona pujava a Olot, ara anomenada via verda, molt transitada pels ciclistes. Passem per sota d’un pont i arribem a la carretera de Santa Coloma de Farners a Olot, la seguim al llarg del poble i, a la sortida, prenem a la dreta la que puja cap a Cogolls, uns tres quilòmetres i mig més amunt. Pujant, deixem a l’esquerra el Mas Farriol. Cogolls, algunes masies esparses i l’església romànica, pertany a les Planes. A la porta del petit cementiri, un advertiment: “Avui jo, demà tu”. Deixem-ho aquí.
Setena jornada: OSOR - SANT MARTÍ SACALM
Avui hem fet una mica de trampa i hem situat la sortida real dalt del coll de Nafré, a uns 3 quilòmetres d’Osor, on ens hi ha pujat l’autocar. Les causes han estat dues, la primera perquè volíem escurçar una mica l’etapa per arribar a Sant Martí Sacalm a l’hora convinguda i, en segon lloc, perquè molts ja havíem fet els 360 metres de desnivell d’aquest coll feia pocs mesos, quan vam seguir el GR 178, també conegut com a Ruta Serrallonga.
Situats doncs al coll de Nafré, als nostres peus hi queda el pantà de Susqueda amb la proa de la cinglera del Far clavada a la plana del Ter que s’obre a la dreta. La Garrotxa, al fons, resta amagada per uns núvols baixos que amenacen pluja.
Comencem la baixada cap el pantà, el qual anem entreveient pel mig dels arbres. Un cop a baix, ens cal vorejar-lo per la dreta fins arribar a la presa. El pantà és ple a vessar. Les pluges aquesta primavera són molt generoses, tant que ara mateix comença a plovisquejar.
Esmorzem sota la copa d’un avet impressionant al costat de la presa i reprenem la marxa. Ara ja plou de manera més regular. Cal tornar a pujar gairebé 500 metres per arribar a la gran plana que s’obre sota el santuari de la Mare de Déu del Far. Travessem una pedrera per sota i, després d’un giravolt, per sobre. Amb la pluja la marxa es fa feixuga.
Després d’una hora i mitja llarga de pujada, coronem la carena. Per uns moments, lluny, veiem l’església de Sant Martí, final de la nostra etapa. Continua plovent, però el camí ja és pla i molt obert. Massa, perquè unes fortes ratxes de vent, que amb la protecció de la muntanya no havíem notat, ens obliguen a tancar els paraigües que alguns portàvem. Sense més incidents, tres quarts d’hora més tard ja som a Sant Martí Sacalm, on ens espera l’autocar.
.
Sisena jornada: SANT HILARI SACALM - OSOR
La riera d'Osor
Després de sortir de Sant Hilari en direcció a Villavecchia, anem remuntant una pista cap al paratge conegut com el Subirà. Pel camí, a l’esquerra, hem deixat una curiosa làpida d’agraïment a Sant Miquel, bastant malmesa.
Deixem algunes desviacions a l’esquerra (en aquest sector hi ha una mica de confusió
entre la guia i els senyals que anem trobant). Un camí es desvia cap a Sant Miquel de les Formigues. La pista es fa ombrívola i va baixant, pel mig d’un espès bosc de faigs, fins al torrent de la Font del Gavatx. Remuntem per l’altra riba sense dificultats fins arribar al coll de Llevanyes, on escollim un racó per reposar forces i esmorzar.
Aquí comença el descens cap a Osor, primer fent unes marcades giragonses fins a la masia de la Riba d’Amunt, i després seguint la riera del Sot de la Noguerola que, passant per la Riba d’Avall, desaigua a la riera d’Osor.
Fotografia obligada al vell pont sobre aquesta riera, la més cabalosa de les Guilleries.
Cinquena jornada: ARBÚCIES - SANT HILARI SACALM
Tot i el desnivell, es pot dir que aquesta és una etapa plana pel que fa a incidències. Com moltes vegades, el camí, molt ben marcat en aquest tram, s’enfila pel costat del cementiri. Als afores després creuar una riera per un pont, passar pel costat de Can Perota i, més endavant, travessar per sota la carretera de Sant Hilari, resseguim una ampla pista que ens va enlairant. Ara són la riera de Riudecòs i la masia de Can Farriol els nous elements que deixem enrere.
Per aquests camins és habitual trobar ciclistes i motoristes que volen compartir el goig de la muntanya amb els caminaires. No és en va que d’aquestes terres sorgeixen campions d’aquestes especialitats. A les envistes de Joanet saludem el pas d’un grupet dels darrers. Entrem al poble i anem a parar davant de l’església per esmorzar. Fotografia obligada, la blanca església amb les Agudes nevades de teló de fons. Un simpàtic veí del poble, que ha sortit a donar un vol per la carretera, aviat troba una excusa per xerrar una estona amb nosaltres.
Seguim.
Cap el cementiri i amunt. Lluny, el castell de Breda o Montsoriu retalla les boires de la plana de la Tordera. El camí és ample i ben senyalitzat. Deies? Una cruïlla sense indicacions torna a generar dubtes. No trobem per enlloc la famosa “Pedra d’en Serrallonga” que esmenta la guia.
Ens acostem a Sant Hilari. Ara és la granja de Can Faustino, on crien cavalls, la que atura la nostra marxa. N’hi ha de petits. “Aquell ha nascut aquesta mateixa nit”, ens assegura un dels encarregats.
Passem pel davant del castell d’en Roca, modern, remuntem una pujadeta i sortim a la carretera, just a l‘entrada de Sant Hilari, el poble de les incomptables fonts. Tot i amb això, el personal deleix per una clara ben fresca.
.
Quarta jornada: RIELLS DEL MONTSENY - ARBÚCIES
No podem deixar de dir que en aquesta ermita hi va estar molts anys mossèn Pere Ribot, natural de Vilassar de Mar, l’anomenat “abat” de Riells. Poeta i persona de gran cultura, fou un referent de la resistència catalana durant el franquisme i Riells un lloc de pelegrinatge d‘intel·lectuals compromesos. “Podran arranar, però no desarrelar”, fou el lema de Mn. Ribot.
Ens posem en marxa. Ara sí que hi ha marques. Quan sembla que anem pel bon camí, els senyals ens treuen del camí ben fressat i ens fan creuar la riera de Riells per un lloc prou difícil. A més, les pluges dels darrers dies han augmentat el cabal i la cosa es complica. Després d’uns quants equilibris per un tronc i la remullada d’algú, aconseguim passar a l’altra banda fins a una cruïlla, que resulta ser l’antic GR que passava pel davant de la fonda Marlet i que ara està tallat per una tanca. Total que ens han fet donar una bona volta i, entre una cosa i l’altra, hem perdut gairebé mitja hora.
La vegetació està en el seu esplendor. Res a veure amb el darrer any, l’any de la sequera. Avancem pel mig d’una autèntica selva i remuntem un coll, Sant Climent, 200 metres més amunt de Riells. A destacar, les restes de l’ermita, molt malmesa, i una fita de pedra. Un bon lloc per esmorzar. Des d'aquí disfrutem de tot el Montseny nevat.
Després d’una masia, on dues oques com dos "serenos" ens donen la benvinguda, prenem un corriol que baixa decidit fins a les primeres cases del poble. A la plaça de l’església ens fem una fotografia de record.
Tercera jornada: LA TORDERA - RIELLS DEL MONTSENY
El camí, diu la guia, segueix des de l’aparcament, però no hi ha cap senyal i la gran quantitat de trencalls fa que des d’aquest punt sigui molt perdedor. Temptejant les cruïlles, arribem a un abocador clausurat. Hem entrat al Parc Natural del Montseny i, precisament per això, ens estranya que no hi hagi indicacions enlloc. Seguim el camí que sembla més important que mena al cor del parc. A cada cruïlla, un dubte.
Al cap d’una bona estona, trobem una partida de caçadors que s’està desplegant per caçar el senglar. Els preguntem per can Roig, punt referent a la guia, i ens envien per un trencall que resulta que va a parar a la carretera, molt desviats de la ruta que hauríem d’haver seguit. Comença a ploure. Per no desfer el camí, i veient que no hi ha senyals enlloc, decidim seguir per la carretera.
S’intensifica la pluja i les rieres baixen plenes. Seguim per l’asfalt i el grup es va allargassant. Pocs quilòmetres més enllà, després d’alguns revolts, l’olor de carn a la brasa ens confirma que estem arribant a la fonda de Riells. Una mica més amunt, emboirada, l’ermita, on retrobem la senyalització del GR. Fi de la jornada.
.
Segona jornada: COLLSACREU - LA TORDERA
Ja amb les motxilles a l’esquena, la nostra sortida coincideix amb la del sol que entreveiem pel mig dels pins de la urbanització Collsacreu. Des d’aquí, les crestes del Montseny prenen el color rogent de l’alba. Les màquines de fotografia no paren. La il·lusió, però, només dura uns instants…
Entrem a la part alta del terme de Sant Iscle de Vallalta pel veïnat de cal Peraire, un lloc bucòlic separat de les urbanitzacions d’aquesta part del Maresme.
El dia s’ha anat obrint i el Montseny ens mostra la magnificència de les seves altures nevades. Per aquí, el camí va planejant, com si dubtés de decantar-se cap el Maresme o el Vallès. Passem can Camps. La vegetació ens indica que estem a la banda obaga. La pista serpenteja i ens va menant cap a la catedral d’aquests paratges, Sant Martí del Montnegre, punt referent de moltes excursions. El GR en aquest punt coincideix amb el 92, que ja vam resseguir fa uns quants anys.
A Sant Martí, tancat com sempre fora d’hores de culte, esmorzem a la plaça del santuari, sota el sòlid campanar, un esplèndid balcó sobre el Montseny. Com és habitual, els més cafetaires ens estiren cap a l’hostal del costat, “per prendre alguna cosa calenta”, diuen.
A partir d’aquí, el camí passa per una zona de sureres explotades, algunes molt velles i recargolades, i baixa a la riera de Fuirosos, passant per can Riera. La pista es fa plana resseguint la riera i passant per l’ermita romànica de sant Roc, menjada per la vegetació, i la magnífica finca de can Torras, restaurada, arribem a les envistes de la Tordera.
La guia editada pels Marxaires de Mataró diu, senzillament, “creuem la Tordera per un pont”. Però segur que l’autor va passar per aquí en mesos de sequera o de poc cabal perquè, després de les darreres pluges, ara la riera ha esdevingut un autèntic riu i no hi ha manera de passar el pont –per dir-ne alguna cosa– totalment tapat pel corrent.
Sortosament, uns caçadors als que preguntem si saben si es pot passar el riu més endavant s’ofereixen a passar-nos a l’altra banda amb el seu tot-terreny. Així ho fan, tots a la caixa de darrera del vehicle, menys un intrèpit que, com sempre, s’ha avançat en els nostres moments de dubte i, després de descalçar-se, ha creuat el riu per un lloc difícil, però possible. Amb els pantalons arremangats i mullats fins dalt de tot de les cames, astorat, contempla el nostre pas en sec pel damunt de les aigües. Miracle?
L’estació del tren de Breda-Riells-Viabrea –mig abandonada– és el final d’etapa esperat.
Primera jornada: MATARÓ-CASANOVA DE PIBERNAT
L’alba ens sorprèn a la platja de Mataró, a tocar de l’ermita de Sant Simó. Es nota un cert nerviosisme entre la gent del grup. Tot i que la majoria ja som experts caminaires, amb força quilòmetres de senders a les cames, el fet d’encetar una nova ruta genera una mena d’impaciència que es nota a l’ambient. Semblem aquells corredors que estan a la línia de sortida, amb els muscles en tensió, tot esperant el tret que assenyala l’inici de la cursa. Es nota en els comentaris, però també en les cares.
Quan arriben els companys que han anat a deixar els cotxes a prop de Collsacreu, punt d’arribada d’aquest primera etapa, ja és impossible aturar més la gent i els més impacients comencem a remuntar la riera de Sant Simó, seguits per les mirades curioses dels vianants més matiners.
Ben aviat, deixem la riera i agafem el camí del les Cinc Sènies, direcció al veïnat de Mata. Travessem una zona agrícola plena de conreus. Un simpàtic treballador negre saluda la nostra marxa.
Després de deixar can Gol, al costat d'una esvelta torre de defensa, remuntem un caminoi fins a Sant Miquel de Mata, una senzilla ermita d’aquest veïnat amb campanar de cadireta, molt restaurada.
La pista, monòtona, finalment ens mena als prats de la Casa Nova de Pibernat, prop de Collsacreu, fi d’aquesta jornada.
Anirem per trams
Ells divideixen la ruta en 10 etapes, sense que això sigui cap norma a seguir, ja que es poden augmentar o disminuir en funció dels caminants que la vulguin fer. En el nostre cas, marxaires de dissabtes al matí, hem anat subdividint les etapes més o menys per la mitad, tenint cura de fer-les acabar en llocs on els cotxes hi tinguessin accés. Així, acostumen a tenir una llargada de 12 a 15 quilòmetres i una durada d'unes tres hores de mitjana.
Moltes vegades ens servim dels cotxes particulars, però també hem llogat algun autocar que ens ha deixat a la sortida i recollit a l'arribada. Agraïm el bon humor i disposició dels conductors, moltes vegades desconeixedors del territori, si més no dels llocs més apartats de les rutes habituals.
.