Avui, per estalviar temps a l’hora de recollir els cotxes, i com ja hem fet altres vegades quan la combinació és complicada, el desplaçament l’hem fet amb autocar.
Ja amb les motxilles a l’esquena, la nostra sortida coincideix amb la del sol que entreveiem pel mig dels pins de la urbanització Collsacreu. Des d’aquí, les crestes del Montseny prenen el color rogent de l’alba. Les màquines de fotografia no paren. La il·lusió, però, només dura uns instants…
Entrem a la part alta del terme de Sant Iscle de Vallalta pel veïnat de cal Peraire, un lloc bucòlic separat de les urbanitzacions d’aquesta part del Maresme.
El dia s’ha anat obrint i el Montseny ens mostra la magnificència de les seves altures nevades. Per aquí, el camí va planejant, com si dubtés de decantar-se cap el Maresme o el Vallès. Passem can Camps. La vegetació ens indica que estem a la banda obaga. La pista serpenteja i ens va menant cap a la catedral d’aquests paratges, Sant Martí del Montnegre, punt referent de moltes excursions. El GR en aquest punt coincideix amb el 92, que ja vam resseguir fa uns quants anys.
A Sant Martí, tancat com sempre fora d’hores de culte, esmorzem a la plaça del santuari, sota el sòlid campanar, un esplèndid balcó sobre el Montseny. Com és habitual, els més cafetaires ens estiren cap a l’hostal del costat, “per prendre alguna cosa calenta”, diuen.
A partir d’aquí, el camí passa per una zona de sureres explotades, algunes molt velles i recargolades, i baixa a la riera de Fuirosos, passant per can Riera. La pista es fa plana resseguint la riera i passant per l’ermita romànica de sant Roc, menjada per la vegetació, i la magnífica finca de can Torras, restaurada, arribem a les envistes de la Tordera.
La guia editada pels Marxaires de Mataró diu, senzillament, “creuem la Tordera per un pont”. Però segur que l’autor va passar per aquí en mesos de sequera o de poc cabal perquè, després de les darreres pluges, ara la riera ha esdevingut un autèntic riu i no hi ha manera de passar el pont –per dir-ne alguna cosa– totalment tapat pel corrent.
Sortosament, uns caçadors als que preguntem si saben si es pot passar el riu més endavant s’ofereixen a passar-nos a l’altra banda amb el seu tot-terreny. Així ho fan, tots a la caixa de darrera del vehicle, menys un intrèpit que, com sempre, s’ha avançat en els nostres moments de dubte i, després de descalçar-se, ha creuat el riu per un lloc difícil, però possible. Amb els pantalons arremangats i mullats fins dalt de tot de les cames, astorat, contempla el nostre pas en sec pel damunt de les aigües. Miracle?
L’estació del tren de Breda-Riells-Viabrea –mig abandonada– és el final d’etapa esperat.