Quinzena i última jornada: el Canigó

Per motius molt diversos, però sobretot a causa del mal temps i de les nevades, la darrera etapa d’aquesta ruta s’ha anat retardant i finalment ha quedat com una sortida de final de temporada.
Tot i que el GR 83 continua des de Prats de Molló, el darrer punt on vam arribar, fins al refugi de Marialles i d’aquí puja al Canigó per acabar a Prada, la nostra intenció, des d’un principi, i tenint en compte que les nostres sortides només acostumen a ocupar-nos el matí del dissabte, encara que alguna vegada hem retornat a casa a mitja tarda, era pujar al Canigó per la seva cara més fàcil, és a dir, des del refugi de Cortalets.
Catorze caminaires habituals d’aquest GR ens hem desplaçat a la Catalunya Nord. L’aproximació al refugi ja és complicada, sobretot venint de tant lluny. Entre l’autopista i la carretera que ens ha dut a Vilafranca de Conflent hem esmerçat unes quantes hores que s’han fet pesades. A l’aparcament del tren groc ens esperaven un parell de taxis tot terreny per pujar a la base del Canigó, juntament amb un dels nostres vehicles també preparat per a l’aventura. Perquè la pujada (una hora i quart) per la pista, en molt mal estat i estreta, ho ha estat una aventura que ha posat a prova els nervis de la majoria.

Dalt, molta gent. Uns que celebraven una festa, altres que estaven acampats, altres que pujaven en direcció al cim, els que ja hi eren, els que baixaven...
Sense perdre massa temps ens hem posat en marxa. Hem creuat un rierol, pujat a un pla on hi ha un petit llac i remuntat un caminoi durant una estona fins a trobar un lloc adient per esmorzar. Molts estaven en dejuni hi calia omplir el dipòsit.
A la represa, malgrat que el grup s’ha anat estirant una mica, s’ha procurat mantenir-lo el màxim unit possible.
El camí és senzill de seguir i va remuntant poc a poc, tanmateix, algun tram més pedregós pot posar una mica de dificultat. Alguna llenca de neu blanquejava encara les parts més obagues.




Finalment, la major part de la gent ha arribat al cim, un cim ple a vessar i on fins i tot, feia poc, uns músics francesos havien ofert un petit concert. S’ha notat que la muntanya ha estat impracticable durant molts mesos aquest hivern i la gent li tenia ganes.
Fotografia de rigor amb la senyera, i poc a poc cap avall.


Dinar ràpid al refugi, més peripècies per la pista de baixada i cap a casa.
.

Catorzena jornada: LA MENERA - PRATS DE MOLLÓ

Som novament a aquest “cul de sac” que és la Menera, a la vall del riu Taix (770 metres). Ens surt a rebre una noia que ens pregunta si som el grup que ve Beget, tot i que els espera pel migdia. Aclarida la situació, diu que marxa cap el coll de Malrem per esperar-lo, però abans s’ofereix a ensenyar-nos el centre d’acollida, però no podem esperar i li agraïm l’atenció.
 

El recorregut d’avui es pot explicar molt gràficament amb una M, amb les dues potes una mica més separades per la base. Vaja, un trencacames.
Sortim per un carreró que baixa al riu, travessem un pont de pedra, deixem una gran bassa i comencem a enfilar cap al santuari de la Mare de Déu de Coral (en alguns llocs diu Corral). Entre el català i el francès en aquestes terres el conflicte toponímic és permanent, tot i que el segon va guanyant terreny amb els anys.


Aviat deixem una petita casa a la dreta, can Boter, i ens endinsem en un bonic bosc de faigs i castanyers que comença a despertar a la primavera. El terra encara és encatifat de fulles seques. Després de creuar un rierol que baixa del coll de can Pubill ens reagrupem al costat d’un antic oratori de l’any 1599. Allà dalt, entre el arbres nus, es dibuixa el campanar del Coral. Cal continuar pujant fins a un petit coll, on hi ha una cruïlla amb un pal indicador. A l’esquerra, el camí ens mena en deu minuts al santuari. Després caldrà retornar a aquest punt.
El santuari de la mare de Déu del Coral és un gran edifici d’una antiga casa de pagès, avui refugi o casa de colònies, i l’església. Ens rep l’atent encarregat del lloc que ens obre la porta de l’espaiosa i vella església. A fora, una placa a la paret ens recorda que aquí es va ballar per primera vegada a la Catalunya Nord una sardana llarga l’any 1892. Aquest és un bon lloc per esmorzar i la gana ho confirma, són quarts de dotze del matí.De nou a la cruïlla, ara cal baixar fins al fons del torrent de Coral, creuar-lo per un pont de fusta i tornar a pujar per la banda del solei fins al coll de la Guilla (1194 metres).


Pel camí, deixem can Molins, que voregem per la dreta, i seguim la pista que des de la casa mena a la carretera asfaltada que baixa cap a Prats de Molló. L’esforç de la pujada estira el grup que es retroba al coll. Espurneja, però sembla que no anirà a més. Tot i amb això, les puntes del Canigó i de tota la serralada s’amaguen sota uns núvols negres que anuncien pluja per a més endavant. Les faldes, blanques de neu, i la verda vall del riu Tec, encara reben el sol del matí.


Ara ja només resta baixar del coll a la vall, 460 metres de desnivell, per una pista encatifada de color verd que circula, durant una bona estona, pel mig de praderies amb vaques que pasturen. A mig camí trobem el mas el Casal. A partir d’aquest punt, es deixa la pista i es baixa per un corriol endimoniat que va donant tombs per guanyar desnivell fins a les portes de Prats de Molló. Ja només ens cal creuar el riu pel pont de pedra de la carretera per entrar al poble. El Canigó, encara tapat pels núvols, ens espera allà al fons de la vall.
S’ha fet tard, ho havíem previst i ens hem portat el dinar. Amb el xòfer de l’autocar convenim de parar al coll d’Ares, a la frontera i, abans que plogui, dinem a correcuita amb un peu al Vallespir i l’altre al Ripollès.
.