El recorregut d’avui es pot explicar molt gràficament amb una M, amb les dues potes una mica més separades per la base. Vaja, un trencacames.
Sortim per un carreró que baixa al riu, travessem un pont de pedra, deixem una gran bassa i comencem a enfilar cap al santuari de la Mare de Déu de Coral (en alguns llocs diu Corral). Entre el català i el francès en aquestes terres el conflicte toponímic és permanent, tot i que el segon va guanyant terreny amb els anys.
Aviat deixem una petita casa a la dreta, can Boter, i ens endinsem en un bonic bosc de faigs i castanyers que comença a despertar a la primavera. El terra encara és encatifat de fulles seques. Després de creuar un rierol que baixa del coll de can Pubill ens reagrupem al costat d’un antic oratori de l’any 1599. Allà dalt, entre el arbres nus, es dibuixa el campanar del Coral. Cal continuar pujant fins a un petit coll, on hi ha una cruïlla amb un pal indicador. A l’esquerra, el camí ens mena en deu minuts al santuari. Després caldrà retornar a aquest punt.
El santuari de la mare de Déu del Coral és un gran edifici d’una antiga casa de pagès, avui refugi o casa de colònies, i l’església. Ens rep l’atent encarregat del lloc que ens obre la porta de l’espaiosa i vella església. A fora, una placa a la paret ens recorda que aquí es va ballar per primera vegada a la Catalunya Nord una sardana llarga l’any 1892. Aquest és un bon lloc per esmorzar i la gana ho confirma, són quarts de dotze del matí.De nou a la cruïlla, ara cal baixar fins al fons del torrent de Coral, creuar-lo per un pont de fusta i tornar a pujar per la banda del solei fins al coll de la Guilla (1194 metres). Ara ja només resta baixar del coll a la vall, 460 metres de desnivell, per una pista encatifada de color verd que circula, durant una bona estona, pel mig de praderies amb vaques que pasturen. A mig camí trobem el mas el Casal. A partir d’aquest punt, es deixa la pista i es baixa per un corriol endimoniat que va donant tombs per guanyar desnivell fins a les portes de Prats de Molló. Ja només ens cal creuar el riu pel pont de pedra de la carretera per entrar al poble. El Canigó, encara tapat pels núvols, ens espera allà al fons de la vall.
S’ha fet tard, ho havíem previst i ens hem portat el dinar. Amb el xòfer de l’autocar convenim de parar al coll d’Ares, a la frontera i, abans que plogui, dinem a correcuita amb un peu al Vallespir i l’altre al Ripollès.
.