Sortir de Beget (577 m), un cul de sac, és prou enrevessat. Per carretera hi ha dues possibilitats, cap a Camprodon o cap a Oix, i a peu per diferents corriols el més conegut dels quals és el que travessa el coll de Malrem per entrar a França, una de les rutes utilitzades pels exiliats de la guerra civil. Llegir el testimoni d’algun d’ells és esfereïdor. Nosaltres hem passat per aquest punt amb una temperatura més que agradable, ben equipats, sense pressa, coneixedors de la muntanya... però, ells hagueren de fer-ho corre-cuita, un gener molt fred, plovent i nevant, gelats, carregats, amb gent gran i petitons, anant cap al desconegut i amb la por per companyia... Mereixen el nostre record.
Només deixar la darrera casa de Baget, el corriol s’enfila cap a la Serra Llarga de Monars tot seguint la petita vall del Torrent dels Trulls. La pujada la fem amb bastant de silenci, tots som conscients que ens espera un desnivell de 500 metres.
La baixada, una delícia. Suau i per una fageda que més avall passa a ser zona de castanyers. L’octubre, agraït, ens obsequia amb els seus colors. De totes maneres cal anar amb precaució perquè el fullam cobreix tot el camí i amaga les moltes pedres que hi ha a sota.
Quan la vall comença a obrir-se sortim a la carretera. Poc després, apareix La Manera, el poble més meridional de França. Els primers rètols en francès i les matrícules d’uns vehicles estacionats a la vorera ens confirmen on som.
.
La manca d’entrenament d’aquest estiu fa que inicialment ens prenguem les coses amb força calma. Remuntem un corriol pel darrera l’hostal i, de mica en mica, anem guanyant altura. Passem pel costat de l’antiga escola i cal Ferrer. Deixem al nostre pas un antic molí.
El corriol s’estreny i es fa difícil per la presència de molts esbarzers. Poca gent deu passar per aquí. Finalment topem amb la llera d’una petita riera. Cal seguir uns metres pel llit de la riera abans de trobar la continuació del camí.
Entrem al poble per un passeig paral·lel a la riera i ens cal superar un bon desnivell per arribar a la plaça de l’església, famosa pel magnífic Crist romànic que guarda.
Tanmateix, la travessa és una delícia i la marxa bastant relaxada. Les màquines de retratar no paren. Decidim esmorzar abans de sortir de la fageda, al costat d’una finca, i tot seguit enfilem la baixada cap a Olot que veiem al fons. No hi ha pèrdua. Passem per una zona agrícola amb camps daurats tenyits de vermell per les roselles. Poca estona més i ja som a la capital de la Garrotxa.
Amb la baixada el grup s’ha anat estirant. Sembla que comença a haver-hi gana i els del davant no paren. Després diran que cercaven el lloc adequat. El troben poc abans d’arribar a les Planes d’Hostoles: reagrupament i esmorzar.
El
Comencem la baixada cap el pantà, el qual anem entreveient pel mig dels arbres. Un cop a baix, ens cal vorejar-lo per la dreta fins arribar a la presa. El pantà és ple a vessar. Les pluges aquesta primavera són molt generoses, tant que ara mateix comença a plovisquejar.
Després d’una hora i mitja llarga de pujada, coronem la carena. Per uns moments, lluny, veiem l’església de Sant Martí, final de la nostra etapa. Continua plovent, però el camí ja és pla i molt obert. Massa, perquè unes fortes ratxes de vent, que amb la protecció de la muntanya no havíem notat, ens obliguen a tancar els paraigües que alguns portàvem. Sense més incidents, tres quarts d’hora més tard ja som a Sant Martí Sacalm, on ens espera l’autocar.
Entrem al poble i anem a parar davant de l’església per esmorzar. Fotografia obligada, la blanca església amb les Agudes nevades de teló de fons. Un simpàtic veí del poble, que ha sortit a donar un vol per la carretera, aviat troba una excusa per xerrar una estona amb nosaltres.
El camí, diu la guia, segueix des de l’aparcament, però no hi ha cap senyal i la gran quantitat de trencalls fa que des d’aquest punt sigui molt perdedor. Temptejant les cruïlles, arribem a un abocador clausurat. Hem entrat al Parc Natural del Montseny i, precisament per això, ens estranya que no hi hagi indicacions enlloc. Seguim el camí que sembla més important que mena al cor del parc. A cada cruïlla, un dubte.
Ja amb les motxilles a l’esquena, la nostra sortida coincideix amb la del sol que entreveiem pel mig dels pins de la urbanització Collsacreu. Des d’aquí, les crestes del Montseny prenen el color rogent de l’alba. Les màquines de fotografia no paren. La il·lusió, però, només dura uns instants…
A Sant Martí, tancat com sempre fora d’hores de culte, esmorzem a la plaça del santuari, sota el sòlid campanar, un esplèndid balcó sobre el Montseny. Com és habitual, els més cafetaires ens estiren cap a l’hostal del costat, “per prendre alguna cosa calenta”, diuen.
L’estació del tren de Breda-Riells-Viabrea –mig abandonada– és el final d’etapa esperat. 
Moltes vegades ens servim dels cotxes particulars, però també hem llogat algun autocar que ens ha deixat a la sortida i recollit a l'arribada. Agraïm el bon humor i disposició dels conductors, moltes vegades desconeixedors del territori, si més no dels llocs més apartats de les rutes habituals.
