Sisena jornada: SANT HILARI SACALM - OSOR

Osor al fons, des del coll de Llevanyes

Baixant a Osor

La riera d'Osor

El poble d’Osor, en plenes Guilleries, està situat 520 metres més avall que Sant Hilari, cosa que fa que aquesta sigui una etapa molt descansada i sense incidències. La més remarcable és la quantitat de giravolts que té la carretera per accedir-hi des de qualsevol dels extrems de la vall on està situat.
Després de sortir de Sant Hilari en direcció a Villavecchia, anem remuntant una pista cap al paratge conegut com el Subirà. Pel camí, a l’esquerra, hem deixat una curiosa làpida d’agraïment a Sant Miquel, bastant malmesa.
Deixem algunes desviacions a l’esquerra (en aquest sector hi ha una mica de confusió
entre la guia i els senyals que anem trobant). Un camí es desvia cap a Sant Miquel de les Formigues. La pista es fa ombrívola i va baixant, pel mig d’un espès bosc de faigs, fins al torrent de la Font del Gavatx. Remuntem per l’altra riba sense dificultats fins arribar al coll de Llevanyes, on escollim un racó per reposar forces i esmorzar.
Aquí comença el descens cap a Osor, primer fent unes marcades giragonses fins a la masia de la Riba d’Amunt, i després seguint la riera del Sot de la Noguerola que, passant per la Riba d’Avall, desaigua a la riera d’Osor.
Fotografia obligada al vell pont sobre aquesta riera, la més cabalosa de les Guilleries.

Cinquena jornada: ARBÚCIES - SANT HILARI SACALM

Per carretera, aquestes dues poblacions tot just estan separades per una mica més d’onze quilòmetres i, a peu, potser n'hi ha una mica menys, però cal superar un desnivell de 600 metres. Aquesta és la “dificultat de la jornada”, utilitzant l’argot ciclista, amb una “meta volant” a Joanet.
Tot i el desnivell, es pot dir que aquesta és una etapa plana pel que fa a incidències. Com moltes vegades, el camí, molt ben marcat en aquest tram, s’enfila pel costat del cementiri. Als afores després creuar una riera per un pont, passar pel costat de Can Perota i, més endavant, travessar per sota la carretera de Sant Hilari, resseguim una ampla pista que ens va enlairant. Ara són la riera de Riudecòs i la masia de Can Farriol els nous elements que deixem enrere.
Per aquests camins és habitual trobar ciclistes i motoristes que volen compartir el goig de la muntanya amb els caminaires. No és en va que d’aquestes terres sorgeixen campions d’aquestes especialitats. A les envistes de Joanet saludem el pas d’un grupet dels darrers. Entrem al poble i anem a parar davant de l’església per esmorzar. Fotografia obligada, la blanca església amb les Agudes nevades de teló de fons. Un simpàtic veí del poble, que ha sortit a donar un vol per la carretera, aviat troba una excusa per xerrar una estona amb nosaltres.
Seguim.

Cap el cementiri i amunt. Lluny, el castell de Breda o Montsoriu retalla les boires de la plana de la Tordera. El camí és ample i ben senyalitzat. Deies? Una cruïlla sense indicacions torna a generar dubtes. No trobem per enlloc la famosa “Pedra d’en Serrallonga” que esmenta la guia.
Ens acostem a Sant Hilari. Ara és la granja de Can Faustino, on crien cavalls, la que atura la nostra marxa. N’hi ha de petits. “Aquell ha nascut aquesta mateixa nit”, ens assegura un dels encarregats.
Passem pel davant del castell d’en Roca, modern, remuntem una pujadeta i sortim a la carretera, just a l‘entrada de Sant Hilari, el poble de les incomptables fonts. Tot i amb això, el personal deleix per una clara ben fresca.

.

Quarta jornada: RIELLS DEL MONTSENY - ARBÚCIES

Som altra cop a l’“Abadia de Sant Martí de Riells”, segons diu el rètol que hi ha al costat de la bonica ermita. Hi ha unes persones que arreglen una mica el clos. Tot parlant, els comentem la manca de senyalització d’alguns camins i diuen que el Parc del Montseny és una mica especial perquè no hi ha acord amb alguns propietaris que no en volen, i sembla que la seva opinió pesa prou.
No podem deixar de dir que en aquesta ermita hi va estar molts anys mossèn Pere Ribot, natural de Vilassar de Mar, l’anomenat “abat” de Riells. Poeta i persona de gran cultura, fou un referent de la resistència catalana durant el franquisme i Riells un lloc de pelegrinatge d‘intel·lectuals compromesos. “Podran arranar, però no desarrelar”, fou el lema de Mn. Ribot.
Ens posem en marxa. Ara sí que hi ha marques. Quan sembla que anem pel bon camí, els senyals ens treuen del camí ben fressat i ens fan creuar la riera de Riells per un lloc prou difícil. A més, les pluges dels darrers dies han augmentat el cabal i la cosa es complica. Després d’uns quants equilibris per un tronc i la remullada d’algú, aconseguim passar a l’altra banda fins a una cruïlla, que resulta ser l’antic GR que passava pel davant de la fonda Marlet i que ara està tallat per una tanca. Total que ens han fet donar una bona volta i, entre una cosa i l’altra, hem perdut gairebé mitja hora.


La vegetació està en el seu esplendor. Res a veure amb el darrer any, l’any de la sequera. Avancem pel mig d’una autèntica selva i remuntem un coll, Sant Climent, 200 metres més amunt de Riells. A destacar, les restes de l’ermita, molt malmesa, i una fita de pedra. Un bon lloc per esmorzar. Des d'aquí disfrutem de tot el Montseny nevat.

Comença la baixada cap a Arbúcies, que ja s’endevina al fons, 400 metres més avall. El camí passa per Casa Nova d’en Torrent i can Roc, fins a la plana d’en Moré. Arbúcies ja és una realitat als nostres peus. Aquí deixem un camí que puja cap el castell de Montsoriu que ens contempla des de les altures. L’altre dia, al passar per sota, amb la boira ni el vam veure.
Després d’una masia, on dues oques com dos "serenos" ens donen la benvinguda, prenem un corriol que baixa decidit fins a les primeres cases del poble. A la plaça de l’església ens fem una fotografia de record.

.

Tercera jornada: LA TORDERA - RIELLS DEL MONTSENY

Inici d’etapa al costat del mercat dels dissabtes de Viabrea. El dia és plujós i fa fred. Per la pista de Sant Llop arribem a aquesta bonica ermita després d’una hora de remuntada per una zona bastant urbanitzada. Al fons va quedant el Montnegre i la vall de la Tordera envoltats de boires. L’esplanada de l’ermita és un bon lloc per esmorzar.


El camí, diu la guia, segueix des de l’aparcament, però no hi ha cap senyal i la gran quantitat de trencalls fa que des d’aquest punt sigui molt perdedor. Temptejant les cruïlles, arribem a un abocador clausurat. Hem entrat al Parc Natural del Montseny i, precisament per això, ens estranya que no hi hagi indicacions enlloc. Seguim el camí que sembla més important que mena al cor del parc. A cada cruïlla, un dubte.
Al cap d’una bona estona, trobem una partida de caçadors que s’està desplegant per caçar el senglar. Els preguntem per can Roig, punt referent a la guia, i ens envien per un trencall que resulta que va a parar a la carretera, molt desviats de la ruta que hauríem d’haver seguit. Comença a ploure. Per no desfer el camí, i veient que no hi ha senyals enlloc, decidim seguir per la carretera.

S’intensifica la pluja i les rieres baixen plenes. Seguim per l’asfalt i el grup es va allargassant. Pocs quilòmetres més enllà, després d’alguns revolts, l’olor de carn a la brasa ens confirma que estem arribant a la fonda de Riells. Una mica més amunt, emboirada, l’ermita, on retrobem la senyalització del GR. Fi de la jornada.

.

Segona jornada: COLLSACREU - LA TORDERA

Avui, per estalviar temps a l’hora de recollir els cotxes, i com ja hem fet altres vegades quan la combinació és complicada, el desplaçament l’hem fet amb autocar.

Ja amb les motxilles a l’esquena, la nostra sortida coincideix amb la del sol que entreveiem pel mig dels pins de la urbanització Collsacreu. Des d’aquí, les crestes del Montseny prenen el color rogent de l’alba. Les màquines de fotografia no paren. La il·lusió, però, només dura uns instants…
Entrem a la part alta del terme de Sant Iscle de Vallalta pel veïnat de cal Peraire, un lloc bucòlic separat de les urbanitzacions d’aquesta part del Maresme.
El dia s’ha anat obrint i el Montseny ens mostra la magnificència de les seves altures nevades. Per aquí, el camí va planejant, com si dubtés de decantar-se cap el Maresme o el Vallès. Passem can Camps. La vegetació ens indica que estem a la banda obaga. La pista serpenteja i ens va menant cap a la catedral d’aquests paratges, Sant Martí del Montnegre, punt referent de moltes excursions. El GR en aquest punt coincideix amb el 92, que ja vam resseguir fa uns quants anys.

A Sant Martí, tancat com sempre fora d’hores de culte, esmorzem a la plaça del santuari, sota el sòlid campanar, un esplèndid balcó sobre el Montseny. Com és habitual, els més cafetaires ens estiren cap a l’hostal del costat, “per prendre alguna cosa calenta”, diuen.
A partir d’aquí, el camí passa per una zona de sureres explotades, algunes molt velles i recargolades, i baixa a la riera de Fuirosos, passant per can Riera. La pista es fa plana resseguint la riera i passant per l’ermita romànica de sant Roc, menjada per la vegetació, i la magnífica finca de can Torras, restaurada, arribem a les envistes de la Tordera.

La guia editada pels Marxaires de Mataró diu, senzillament, “creuem la Tordera per un pont”. Però segur que l’autor va passar per aquí en mesos de sequera o de poc cabal perquè, després de les darreres pluges, ara la riera ha esdevingut un autèntic riu i no hi ha manera de passar el pont –per dir-ne alguna cosa– totalment tapat pel corrent.
Sortosament, uns caçadors als que preguntem si saben si es pot passar el riu més endavant s’ofereixen a passar-nos a l’altra banda amb el seu tot-terreny. Així ho fan, tots a la caixa de darrera del vehicle, menys un intrèpit que, com sempre, s’ha avançat en els nostres moments de dubte i, després de descalçar-se, ha creuat el riu per un lloc difícil, però possible. Amb els pantalons arremangats i mullats fins dalt de tot de les cames, astorat, contempla el nostre pas en sec pel damunt de les aigües. Miracle?

L’estació del tren de Breda-Riells-Viabrea –mig abandonada– és el final d’etapa esperat.

Primera jornada: MATARÓ-CASANOVA DE PIBERNAT

22-11-2008

L’alba ens sorprèn a la platja de Mataró, a tocar de l’ermita de Sant Simó. Es nota un cert nerviosisme entre la gent del grup. Tot i que la majoria ja som experts caminaires, amb força quilòmetres de senders a les cames, el fet d’encetar una nova ruta genera una mena d’impaciència que es nota a l’ambient. Semblem aquells corredors que estan a la línia de sortida, amb els muscles en tensió, tot esperant el tret que assenyala l’inici de la cursa. Es nota en els comentaris, però també en les cares.
Quan arriben els companys que han anat a deixar els cotxes a prop de Collsacreu, punt d’arribada d’aquest primera etapa, ja és impossible aturar més la gent i els més impacients comencem a remuntar la riera de Sant Simó, seguits per les mirades curioses dels vianants més matiners.
Ben aviat, deixem la riera i agafem el camí del les Cinc Sènies, direcció al veïnat de Mata. Travessem una zona agrícola plena de conreus. Un simpàtic treballador negre saluda la nostra marxa.

Per un corriol, els senyals ens menen al turó d’Onofre Arnau –hauré de veure qui era aquest personatge, els meus besoncles vivien a Mataró al carrer que porta el seu nom–.

Després de creuar l’autopista i travessar la carretera de Mata, ens endinsem en el Parc Natural del Montnegre-Corredor. Arreu trobem arbres, pins sobretot, tombats i amb les branques trencades a causa del temporal de vent de la passada setmana que en alguns punts arribà als 160 quilòmetres per hora.

Després de deixar can Gol, al costat d'una esvelta torre de defensa, remuntem un caminoi fins a Sant Miquel de Mata, una senzilla ermita d’aquest veïnat amb campanar de cadireta, molt restaurada.

Una mica més amunt, la gana atura la marxa. Altra vegada en camí, i seguint una pista ampla que va remuntant la carena, la fila de marxaires s’estira, com una cursa ciclista. El reagrupament es fa a la font del Mal Pas, on alguns ens refresquem.

Les vistes sobre el Corredor, amb el santuari coronant la carena són gratificants. Per alguna clariana apareix el Montseny que ens espera.
La pista, monòtona, finalment ens mena als prats de la Casa Nova de Pibernat, prop de Collsacreu, fi d’aquesta jornada.

.