Som altra cop a l’“Abadia de Sant Martí de Riells”, segons diu el rètol que hi ha al costat de la bonica ermita. Hi ha unes persones que arreglen una mica el clos. Tot parlant, els comentem la manca de senyalització d’alguns camins i diuen que el Parc del Montseny és una mica especial perquè no hi ha acord amb alguns propietaris que no en volen, i sembla que la seva opinió pesa prou.
No podem deixar de dir que en aquesta ermita hi va estar molts anys mossèn Pere Ribot, natural de Vilassar de Mar, l’anomenat “abat” de Riells. Poeta i persona de gran cultura, fou un referent de la resistència catalana durant el franquisme i Riells un lloc de pelegrinatge d‘intel·lectuals compromesos. “Podran arranar, però no desarrelar”, fou el lema de Mn. Ribot.
Ens posem en marxa. Ara sí que hi ha marques. Quan sembla que anem pel bon camí, els senyals ens treuen del camí ben fressat i ens fan creuar la riera de Riells per un lloc prou difícil. A més, les pluges dels darrers dies han augmentat el cabal i la cosa es complica. Després d’uns quants equilibris per un tronc i la remullada d’algú, aconseguim passar a l’altra banda fins a una cruïlla, que resulta ser l’antic GR que passava pel davant de la fonda Marlet i que ara està tallat per una tanca. Total que ens han fet donar una bona volta i, entre una cosa i l’altra, hem perdut gairebé mitja hora.
La vegetació està en el seu esplendor. Res a veure amb el darrer any, l’any de la sequera. Avancem pel mig d’una autèntica selva i remuntem un coll, Sant Climent, 200 metres més amunt de Riells. A destacar, les restes de l’ermita, molt malmesa, i una fita de pedra. Un bon lloc per esmorzar. Des d'aquí disfrutem de tot el Montseny nevat.
No podem deixar de dir que en aquesta ermita hi va estar molts anys mossèn Pere Ribot, natural de Vilassar de Mar, l’anomenat “abat” de Riells. Poeta i persona de gran cultura, fou un referent de la resistència catalana durant el franquisme i Riells un lloc de pelegrinatge d‘intel·lectuals compromesos. “Podran arranar, però no desarrelar”, fou el lema de Mn. Ribot.
Ens posem en marxa. Ara sí que hi ha marques. Quan sembla que anem pel bon camí, els senyals ens treuen del camí ben fressat i ens fan creuar la riera de Riells per un lloc prou difícil. A més, les pluges dels darrers dies han augmentat el cabal i la cosa es complica. Després d’uns quants equilibris per un tronc i la remullada d’algú, aconseguim passar a l’altra banda fins a una cruïlla, que resulta ser l’antic GR que passava pel davant de la fonda Marlet i que ara està tallat per una tanca. Total que ens han fet donar una bona volta i, entre una cosa i l’altra, hem perdut gairebé mitja hora.
La vegetació està en el seu esplendor. Res a veure amb el darrer any, l’any de la sequera. Avancem pel mig d’una autèntica selva i remuntem un coll, Sant Climent, 200 metres més amunt de Riells. A destacar, les restes de l’ermita, molt malmesa, i una fita de pedra. Un bon lloc per esmorzar. Des d'aquí disfrutem de tot el Montseny nevat.
Comença la baixada cap a Arbúcies, que ja s’endevina al fons, 400 metres més avall. El camí passa per Casa Nova d’en Torrent i can Roc, fins a la plana d’en Moré. Arbúcies ja és una realitat als nostres peus. Aquí deixem un camí que puja cap el castell de Montsoriu que ens contempla des de les altures. L’altre dia, al passar per sota, amb la boira ni el vam veure.
Després d’una masia, on dues oques com dos "serenos" ens donen la benvinguda, prenem un corriol que baixa decidit fins a les primeres cases del poble. A la plaça de l’església ens fem una fotografia de record.
Després d’una masia, on dues oques com dos "serenos" ens donen la benvinguda, prenem un corriol que baixa decidit fins a les primeres cases del poble. A la plaça de l’església ens fem una fotografia de record.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada