Tretzena jornada: BEGET - LA MENERA

La jornada d’avui s’ha fet molt llarga, i no pas per l’estona que hem caminat sinó pel desplaçament amb l’autocar, primer a Beget i després des de la Menera (Lamanère, en diuen els francesos) a casa. Total, tres hores i mitja a peu i gairebé sis sobre rodes. Per sort ja havíem previst la llarga durada de la sortida i aquesta vegada ens hem portat el dinar.

Sortir de Beget (577 m), un cul de sac, és prou enrevessat. Per carretera hi ha dues possibilitats, cap a Camprodon o cap a Oix, i a peu per diferents corriols el més conegut dels quals és el que travessa el coll de Malrem per entrar a França, una de les rutes utilitzades pels exiliats de la guerra civil. Llegir el testimoni d’algun d’ells és esfereïdor. Nosaltres hem passat per aquest punt amb una temperatura més que agradable, ben equipats, sense pressa, coneixedors de la muntanya... però, ells hagueren de fer-ho corre-cuita, un gener molt fred, plovent i nevant, gelats, carregats, amb gent gran i petitons, anant cap al desconegut i amb la por per companyia... Mereixen el nostre record.

Només deixar la darrera casa de Baget, el corriol s’enfila cap a la Serra Llarga de Monars tot seguint la petita vall del Torrent dels Trulls. La pujada la fem amb bastant de silenci, tots som conscients que ens espera un desnivell de 500 metres.


Poc a poc, una hora i mitja, la corrua va coronant el primer obstacle, el coll de Golofreu (940 m) on, en una esplanada, i al costat d’un petit oratori (Oratori de Sant Antoni de can França), anem prenent posicions i fem el primer àpat seriós de la jornada. Unes vaques se’ns aproximen reclamant el seu territori, però el nostre pastor particular té cura de desviar-les cap a altres verals.


Altra vegada en marxa i a seguir pujant, primer d’una manera prou suau per fer després unes marrades que ens situen a can Boca Bartella. Ara, per una zona sense vegetació, ens cal remuntar fins coronar el coll de Malrem (1130 m), punt fronterer segons el Tractat dels Pirineus signat l’any 1659, justament fa 350 anys. Avui tocava història.

La baixada, una delícia. Suau i per una fageda que més avall passa a ser zona de castanyers. L’octubre, agraït, ens obsequia amb els seus colors. De totes maneres cal anar amb precaució perquè el fullam cobreix tot el camí i amaga les moltes pedres que hi ha a sota.

Quan la vall comença a obrir-se sortim a la carretera. Poc després, apareix La Manera, el poble més meridional de França. Els primers rètols en francès i les matrícules d’uns vehicles estacionats a la vorera ens confirmen on som.


Sortosament els francesos ho tenen, això de ser organitzats i nets: a l’entrada del poble trobem un petit paratge amb unes taules de pedra, que ni posades expressament per poder dinar. Ens entaulem i bon profit!
.

Cap comentari:

Publica un comentari