Quinzena i última jornada: el Canigó

Per motius molt diversos, però sobretot a causa del mal temps i de les nevades, la darrera etapa d’aquesta ruta s’ha anat retardant i finalment ha quedat com una sortida de final de temporada.
Tot i que el GR 83 continua des de Prats de Molló, el darrer punt on vam arribar, fins al refugi de Marialles i d’aquí puja al Canigó per acabar a Prada, la nostra intenció, des d’un principi, i tenint en compte que les nostres sortides només acostumen a ocupar-nos el matí del dissabte, encara que alguna vegada hem retornat a casa a mitja tarda, era pujar al Canigó per la seva cara més fàcil, és a dir, des del refugi de Cortalets.
Catorze caminaires habituals d’aquest GR ens hem desplaçat a la Catalunya Nord. L’aproximació al refugi ja és complicada, sobretot venint de tant lluny. Entre l’autopista i la carretera que ens ha dut a Vilafranca de Conflent hem esmerçat unes quantes hores que s’han fet pesades. A l’aparcament del tren groc ens esperaven un parell de taxis tot terreny per pujar a la base del Canigó, juntament amb un dels nostres vehicles també preparat per a l’aventura. Perquè la pujada (una hora i quart) per la pista, en molt mal estat i estreta, ho ha estat una aventura que ha posat a prova els nervis de la majoria.

Dalt, molta gent. Uns que celebraven una festa, altres que estaven acampats, altres que pujaven en direcció al cim, els que ja hi eren, els que baixaven...
Sense perdre massa temps ens hem posat en marxa. Hem creuat un rierol, pujat a un pla on hi ha un petit llac i remuntat un caminoi durant una estona fins a trobar un lloc adient per esmorzar. Molts estaven en dejuni hi calia omplir el dipòsit.
A la represa, malgrat que el grup s’ha anat estirant una mica, s’ha procurat mantenir-lo el màxim unit possible.
El camí és senzill de seguir i va remuntant poc a poc, tanmateix, algun tram més pedregós pot posar una mica de dificultat. Alguna llenca de neu blanquejava encara les parts més obagues.

Finalment, la major part de la gent ha arribat al cim, un cim ple a vessar i on fins i tot, feia poc, uns músics francesos havien ofert un petit concert. S’ha notat que la muntanya ha estat impracticable durant molts mesos aquest hivern i la gent li tenia ganes.
Fotografia de rigor amb la senyera, i poc a poc cap avall.

Dinar ràpid al refugi, més peripècies per la pista de baixada i cap a casa.
.

Catorzena jornada: LA MENERA - PRATS DE MOLLÓ

Som novament a aquest “cul de sac” que és la Menera, a la vall del riu Taix (770 metres). Ens surt a rebre una noia que ens pregunta si som el grup que ve Beget, tot i que els espera pel migdia. Aclarida la situació, diu que marxa cap el coll de Malrem per esperar-lo, però abans s’ofereix a ensenyar-nos el centre d’acollida, però no podem esperar i li agraïm l’atenció.
 

El recorregut d’avui es pot explicar molt gràficament amb una M, amb les dues potes una mica més separades per la base. Vaja, un trencacames.
Sortim per un carreró que baixa al riu, travessem un pont de pedra, deixem una gran bassa i comencem a enfilar cap al santuari de la Mare de Déu de Coral (en alguns llocs diu Corral). Entre el català i el francès en aquestes terres el conflicte toponímic és permanent, tot i que el segon va guanyant terreny amb els anys.

Aviat deixem una petita casa a la dreta, can Boter, i ens endinsem en un bonic bosc de faigs i castanyers que comença a despertar a la primavera. El terra encara és encatifat de fulles seques. Després de creuar un rierol que baixa del coll de can Pubill ens reagrupem al costat d’un antic oratori de l’any 1599. Allà dalt, entre el arbres nus, es dibuixa el campanar del Coral. Cal continuar pujant fins a un petit coll, on hi ha una cruïlla amb un pal indicador. A l’esquerra, el camí ens mena en deu minuts al santuari. Després caldrà retornar a aquest punt.

El santuari de la mare de Déu del Coral és un gran edifici d’una antiga casa de pagès, avui refugi o casa de colònies, i l’església. Ens rep l’atent encarregat del lloc que ens obre la porta de l’espaiosa i vella església. A fora, una placa a la paret ens recorda que aquí es va ballar per primera vegada a la Catalunya Nord una sardana llarga l’any 1892. Aquest és un bon lloc per esmorzar i la gana ho confirma, són quarts de dotze del matí.De nou a la cruïlla, ara cal baixar fins al fons del torrent de Coral, creuar-lo per un pont de fusta i tornar a pujar per la banda del solei fins al coll de la Guilla (1194 metres).

Pel camí, deixem can Molins, que voregem per la dreta, i seguim la pista que des de la casa mena a la carretera asfaltada que baixa cap a Prats de Molló. L’esforç de la pujada estira el grup que es retroba al coll. Espurneja, però sembla que no anirà a més. Tot i amb això, les puntes del Canigó i de tota la serralada s’amaguen sota uns núvols negres que anuncien pluja per a més endavant. Les faldes, blanques de neu, i la verda vall del riu Tec, encara reben el sol del matí.

Ara ja només resta baixar del coll a la vall, 460 metres de desnivell, per una pista encatifada de color verd que circula, durant una bona estona, pel mig de praderies amb vaques que pasturen. A mig camí trobem el mas el Casal. A partir d’aquest punt, es deixa la pista i es baixa per un corriol endimoniat que va donant tombs per guanyar desnivell fins a les portes de Prats de Molló. Ja només ens cal creuar el riu pel pont de pedra de la carretera per entrar al poble. El Canigó, encara tapat pels núvols, ens espera allà al fons de la vall.

S’ha fet tard, ho havíem previst i ens hem portat el dinar. Amb el xòfer de l’autocar convenim de parar al coll d’Ares, a la frontera i, abans que plogui, dinem a correcuita amb un peu al Vallespir i l’altre al Ripollès.

.

Tretzena jornada: BEGET - LA MENERA

La jornada d’avui s’ha fet molt llarga, i no pas per l’estona que hem caminat sinó pel desplaçament amb l’autocar, primer a Beget i després des de la Menera (Lamanère, en diuen els francesos) a casa. Total, tres hores i mitja a peu i gairebé sis sobre rodes. Per sort ja havíem previst la llarga durada de la sortida i aquesta vegada ens hem portat el dinar.

Sortir de Beget (577 m), un cul de sac, és prou enrevessat. Per carretera hi ha dues possibilitats, cap a Camprodon o cap a Oix, i a peu per diferents corriols el més conegut dels quals és el que travessa el coll de Malrem per entrar a França, una de les rutes utilitzades pels exiliats de la guerra civil. Llegir el testimoni d’algun d’ells és esfereïdor. Nosaltres hem passat per aquest punt amb una temperatura més que agradable, ben equipats, sense pressa, coneixedors de la muntanya... però, ells hagueren de fer-ho corre-cuita, un gener molt fred, plovent i nevant, gelats, carregats, amb gent gran i petitons, anant cap al desconegut i amb la por per companyia... Mereixen el nostre record.

Només deixar la darrera casa de Baget, el corriol s’enfila cap a la Serra Llarga de Monars tot seguint la petita vall del Torrent dels Trulls. La pujada la fem amb bastant de silenci, tots som conscients que ens espera un desnivell de 500 metres.

Poc a poc, una hora i mitja, la corrua va coronant el primer obstacle, el coll de Golofreu (940 m) on, en una esplanada, i al costat d’un petit oratori (Oratori de Sant Antoni de can França), anem prenent posicions i fem el primer àpat seriós de la jornada. Unes vaques se’ns aproximen reclamant el seu territori, però el nostre pastor particular té cura de desviar-les cap a altres verals.

Altra vegada en marxa i a seguir pujant, primer d’una manera prou suau per fer després unes marrades que ens situen a can Boca Bartella. Ara, per una zona sense vegetació, ens cal remuntar fins coronar el coll de Malrem (1130 m), punt fronterer segons el Tractat dels Pirineus signat l’any 1659, justament fa 350 anys. Avui tocava història.

La baixada, una delícia. Suau i per una fageda que més avall passa a ser zona de castanyers. L’octubre, agraït, ens obsequia amb els seus colors. De totes maneres cal anar amb precaució perquè el fullam cobreix tot el camí i amaga les moltes pedres que hi ha a sota.

Quan la vall comença a obrir-se sortim a la carretera. Poc després, apareix La Manera, el poble més meridional de França. Els primers rètols en francès i les matrícules d’uns vehicles estacionats a la vorera ens confirmen on som.

Sortosament els francesos ho tenen, això de ser organitzats i nets: a l’entrada del poble trobem un petit paratge amb unes taules de pedra, que ni posades expressament per poder dinar. Ens entaulem i bon profit!
.

Dotzena jornada: VALL DEL BAC - BAGET

La tardor ja és aquí i el grup s’ha retrobat per continuar la marxa per aquest llarg camí que ens mena cap al nord, cap al cim del Canigó.
Fa pocs dies, encara algú havia anat a la platja i ara, situats al punt de sortida de l’etapa d’avui, el termòmetre assenyala 4 graus. El fred, tot i no ser intens, es fa notar i més d’un lamenta no haver portat els guants.
L’autocar ens ha portat novament davant l’Hostal de la Vall del Bac que segueix tancat. Noves cares a l’expedició, en total som quinze marxaires. Tot i amb això, avui, per diferents motius, han excusat la seva assistència set dels habituals. Déu n’hi do.

La manca d’entrenament d’aquest estiu fa que inicialment ens prenguem les coses amb força calma. Remuntem un corriol pel darrera l’hostal i, de mica en mica, anem guanyant altura. Passem pel costat de l’antiga escola i cal Ferrer. Deixem al nostre pas un antic molí.
La vall es va engorjant i el camí s’enfila seguint la riera d’Oix. El sol, que ha remuntat la serralada del davant, escalfa una mica l’ambient. El ritme, tot i la pujada, també creix.
Amb uns minuts per sota de l’horari previst, finalment arribem al punt escollit per esmorzar: el Saguer de Pera, una masia que sembla habilitada com a segona residència. No hi ha ningú i ens acomodem a l’era per reposar forces.
A la represa, passem per can Cortal i, poc més endavant, toquem el sostre de l’etapa al coll del Salomó (800 m.) per on passa la carretera de Castellfollit de la Roca a Baget.
La travessem, i ara cal anar baixant fins a la petita vall on hi ha Baget, que no veiem. Passem pel davant de can Salomó. Un vellet, assegut davant la porta, amb el polze ens indica que el camí es desvia cap a l’esquerra. Algú li adreça unes paraules però l’home no hi deu sentir gaire perquè la resposta no s’ajusta al comentari.

El corriol s’estreny i es fa difícil per la presència de molts esbarzers. Poca gent deu passar per aquí. Finalment topem amb la llera d’una petita riera. Cal seguir uns metres pel llit de la riera abans de trobar la continuació del camí.
Novament retrobem la carretera de Baget. Abans hem travessat una altra riera per sobre d’un pont romànic en molt bon estat. Les càmeres de fotografia han fet la seva feina.
A partir d’ara, només ens cal seguir una mica més d’un parell de quilòmetres per la carretera fins a Baget.

Entrem al poble per un passeig paral·lel a la riera i ens cal superar un bon desnivell per arribar a la plaça de l’església, famosa pel magnífic Crist romànic que guarda.

Onzena jornada: LA CANYA - HOSTAL DE LA VALL DEL BAC

Etapa absolutament plana, en el sentit de que no hi ha hagut incidències ni gaires llocs de pas massa remarcables. Pel que fa al desnivell: 370 metres sobre el nivell del mar a la sortida, pujada al coll de Passa-serres a 780 metres i descens a la vall del Bac a 580 metres. Poca dificultat.
Per la carretera de Capsec, amb un primer tram asfaltat, enfilem la vall que conforma la riera del mateix nom per superar la petita serra de Malforat que ens separa de la vall del Bac.
A pocs metres de la sortida, a peu de camí, a la dreta, una petita capelleta dedicada a sant Josep en un nítxol sobre una peanya de pedra. Travessem un pont sobre la riera. En aquesta zona, els camps verdegen amb una prometedora collita de blat de moro, més tardà que el blat.
El camí passa per la Tria, amb un galliner cridaner dominat per un parell de galls de panses. Vint minuts després som a la cruïlla de Capsec, amb el seu antic hostal. Masies esparses aquí i allà. Seguim però pujant cap al coll tot fent marrades fins a Passa-serres. Merescuda parada per esmorzar. Davant se’ns obre un espès corredor entre muntanyes: la Vall del Bac.
La baixada, sense contratemps, és suau i dóna peu a la tertúlia. En poc més d’una hora som a peu de l’estreta carretera que ressegueix la vall des de Castellfollit de la Roca fins a Sant Pau de Segúries. A la cruïlla un monòlit ens recorda que arribem a la Vall del Bac. Seguim la carretera cap a ponent, cosa d’un quilòmetre, fins a l’antic Hostal de la Vall del Bac, al peu d’una important cruïlla de camins rurals de la zona. Ens refresquem a l’abeurador del davant de l’hostal que és tancat.

Amb aquesta etapa tanquem la temporada. Seguirem a finals d’estiu.

.

Desena jornada: CAN XEL - CARRETERA DE LA VALL DE BIANYA

Avui, sense autocar, el temps per situar els cotxes a la sortida i a l’arribada s’ha allargat i ja són dos quarts de deu del matí, però el rellotge de sol de Can Xel no ho marca: no té vareta i està a l’ombra. Fotografia de rigor i som-hi! De seguida entrem a la coneguda Fageda d’en Jordà cantada pel poeta Joan Maragall. No és el millor temps per caminar per aquest paratge, ara tot és molt verd i, malgrat l’encant d’aquest bosc, li manca la màgia dels colors de la tardor.

Tanmateix, la travessa és una delícia i la marxa bastant relaxada. Les màquines de retratar no paren. Decidim esmorzar abans de sortir de la fageda, al costat d’una finca, i tot seguit enfilem la baixada cap a Olot que veiem al fons. No hi ha pèrdua. Passem per una zona agrícola amb camps daurats tenyits de vermell per les roselles. Poca estona més i ja som a la capital de la Garrotxa.

En un parc, preguntem per la carretera de les Freixes a un parell de vianants els quals no ens hi saben adreçar. Tirem endavant, cap al cèntric carrer de Sant Miquel. Aquí ja ens hi orienten després de fer una volta que ens podíem haver estalviat. El nostre pas és seguit amb sorpresa per la gentada que passeja a mig matí per aquesta zona comercial.

Aviat, seguint la carretera indicada, el centre queda enrera -Olot no deixa de ser un poble gran- i passem entre dos turons, els volcans Montsacopa i de la Garrinada, tot i que des del camí no els veiem bé. Al cap de mitja hora arribem a una depuradora i, tot seguit, travessem el Fluvià. Una altra mitja horeta i ja som a la carretera de la Vall de Bianya. Aquí ens quedem, al costat d’una zona industrial i amb molta set perquè el sol apreta.
A buscar els cotxes i cap a casa.

.

Novena jornada: COGOLLS - CAN XEL

Dalt del turó, Sant Salvador de Puig-Alder

Més matiners que nosaltres, quan arribem a Cogolls, trobem el cel ple de globus que aprofiten la fresca de la matinada per sobrevolar la zona volcànica de la Garrotxa i han escollit aquest petit nucli per fer terra.Reprenem el camí del Nord des d’aquest punt tot travessant una riera i remuntem en direcció a la casa Nova de l’Estanyol, a una hora de distància. En aquest punt, alguns prenem una petita desviació per pujar a l’ermita de Sant Salvador de Puig-Alder, antic castell que dominava totes les terres de la rodalia. Al el blanc Pirineu. Aquest és un bon punt per distreure la vista mentre aprofitem per esmorçar. La resta de caminants ho fa abaix, en un paratge ombrívol. Els mòbils serveixen per coordinar l’acció.
.

De baixada, reagrupament. Travessem un camp d’userda i passem pel davant de ca l’Estanyol d’Amunt. Un quart d’hora després entrem al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Aviat, aquí i allà, anem trobant mostres terra volcànica. Coronem el coll de Serrella (850 metres) i, poc temps després, el de la Font Pobre (910 metres). Als nostres peus s’obre tota la vall d’Olot, amb els incontables turons vestigis dels antics volcans de la zona.

Comença una baixada continuada fins a la vall. Pel camí deixem can Bassols i Can Cassots. En aquest punt, ens creuen amb força gent que puja fins el volcà de Santa Margarida que queda, per un trencall, a la nostra dreta.
Seguim fins a Sant Miquel Sacot, ermita d’origen romànic molt reformada, on trobem molts de visitants. El bon temps porta molta gent a aquestes comarques. Un petit descans a l’ombra d’un teix i amb pocs minuts, per una pista asfaltada, ens plantem a can Xel, conegut restaurant al peu de la carretera de Santa Pau, punt i final de l’etapa d’avui.

Vuitena jornada: SANT MARTÍ SACALM- COGOLLS

La mola del Far, des de Sant Martí Sacalm

Tram molt senzill, amb una prolongada baixada des de Sant Martí Sacalm (806 m) fins a les Planes d’Hostoles (350 m) i una petita remuntada final fins a Cogolls.
Com sempre, per començar, foto de rigor a la que s’hi han afegit dos convidats inesperats, un parell de galls dindi que s’han acostat i s’han posat davant del grup molt “empavonats” per sortir a la foto.
Després de visitar la petita església romànica (s. XII) molt modificada, ha començat la rua. Al darrere, la vall del Ter, amb el pantà de Susqueda voltat de boires. Al davant, molt solellada, la gran depressió de la Garrotxa, amb la serralada pirinenca nevada al fons i el Canigó a la dreta, la nostra destinació. Una mica més avall, se'ns obre un petit mirador des d’on es veu el mar i bona part de l’Empordà, amb la serra del Montgrí i les Medes.
Agafem el camí que baixa i, passant pel costat de la Colònia del Noguer, divisem més avall Cal Parcers, masia situada en un lloc estratègic, amb gran extensions de terreny pla, una bassa molt gran i una vista preciosa. Hi arribem deu minuts després.
.

Amb la baixada el grup s’ha anat estirant. Sembla que comença a haver-hi gana i els del davant no paren. Després diran que cercaven el lloc adequat. El troben poc abans d’arribar a les Planes d’Hostoles: reagrupament i esmorzar.
Entrem a les Planes pel camí que va obrir l’antic carrilet que des de Girona pujava a Olot, ara anomenada via verda, molt transitada pels ciclistes. Passem per sota d’un pont i arribem a la carretera de Santa Coloma de Farners a Olot, la seguim al llarg del poble i, a la sortida, prenem a la dreta la que puja cap a Cogolls, uns tres quilòmetres i mig més amunt. Pujant, deixem a l’esquerra el Mas Farriol. Cogolls, algunes masies esparses i l’església romànica, pertany a les Planes. A la porta del petit cementiri, un advertiment: “Avui jo, demà tu”. Deixem-ho aquí.

.

Cogolls

Setena jornada: OSOR - SANT MARTÍ SACALM

El pantà de Susqueda des del coll de Nafré. Al fons, l'agulla de Rupit

Avui hem fet una mica de trampa i hem situat la sortida real dalt del coll de Nafré, a uns 3 quilòmetres d’Osor, on ens hi ha pujat l’autocar. Les causes han estat dues, la primera perquè volíem escurçar una mica l’etapa per arribar a Sant Martí Sacalm a l’hora convinguda i, en segon lloc, perquè molts ja havíem fet els 360 metres de desnivell d’aquest coll feia pocs mesos, quan vam seguir el GR 178, també conegut com a Ruta Serrallonga.
Situats doncs al coll de Nafré, als nostres peus hi queda el pantà de Susqueda amb la proa de la cinglera del Far clavada a la plana del Ter que s’obre a la dreta. La Garrotxa, al fons, resta amagada per uns núvols baixos que amenacen pluja.

Comencem la baixada cap el pantà, el qual anem entreveient pel mig dels arbres. Un cop a baix, ens cal vorejar-lo per la dreta fins arribar a la presa. El pantà és ple a vessar. Les pluges aquesta primavera són molt generoses, tant que ara mateix comença a plovisquejar.
Esmorzem sota la copa d’un avet impressionant al costat de la presa i reprenem la marxa. Ara ja plou de manera més regular. Cal tornar a pujar gairebé 500 metres per arribar a la gran plana que s’obre sota el santuari de la Mare de Déu del Far. Travessem una pedrera per sota i, després d’un giravolt, per sobre. Amb la pluja la marxa es fa feixuga.



Després d’una hora i mitja llarga de pujada, coronem la carena. Per uns moments, lluny, veiem l’església de Sant Martí, final de la nostra etapa. Continua plovent, però el camí ja és pla i molt obert. Massa, perquè unes fortes ratxes de vent, que amb la protecció de la muntanya no havíem notat, ens obliguen a tancar els paraigües que alguns portàvem. Sense més incidents, tres quarts d’hora més tard ja som a Sant Martí Sacalm, on ens espera l’autocar.
.

Sisena jornada: SANT HILARI SACALM - OSOR

Osor al fons, des del coll de Llevanyes

Baixant a Osor

La riera d'Osor

El poble d’Osor, en plenes Guilleries, està situat 520 metres més avall que Sant Hilari, cosa que fa que aquesta sigui una etapa molt descansada i sense incidències. La més remarcable és la quantitat de giravolts que té la carretera per accedir-hi des de qualsevol dels extrems de la vall on està situat.
Després de sortir de Sant Hilari en direcció a Villavecchia, anem remuntant una pista cap al paratge conegut com el Subirà. Pel camí, a l’esquerra, hem deixat una curiosa làpida d’agraïment a Sant Miquel, bastant malmesa.
Deixem algunes desviacions a l’esquerra (en aquest sector hi ha una mica de confusió
entre la guia i els senyals que anem trobant). Un camí es desvia cap a Sant Miquel de les Formigues. La pista es fa ombrívola i va baixant, pel mig d’un espès bosc de faigs, fins al torrent de la Font del Gavatx. Remuntem per l’altra riba sense dificultats fins arribar al coll de Llevanyes, on escollim un racó per reposar forces i esmorzar.
Aquí comença el descens cap a Osor, primer fent unes marcades giragonses fins a la masia de la Riba d’Amunt, i després seguint la riera del Sot de la Noguerola que, passant per la Riba d’Avall, desaigua a la riera d’Osor.
Fotografia obligada al vell pont sobre aquesta riera, la més cabalosa de les Guilleries.

Cinquena jornada: ARBÚCIES - SANT HILARI SACALM

Per carretera, aquestes dues poblacions tot just estan separades per una mica més d’onze quilòmetres i, a peu, potser n'hi ha una mica menys, però cal superar un desnivell de 600 metres. Aquesta és la “dificultat de la jornada”, utilitzant l’argot ciclista, amb una “meta volant” a Joanet.
Tot i el desnivell, es pot dir que aquesta és una etapa plana pel que fa a incidències. Com moltes vegades, el camí, molt ben marcat en aquest tram, s’enfila pel costat del cementiri. Als afores després creuar una riera per un pont, passar pel costat de Can Perota i, més endavant, travessar per sota la carretera de Sant Hilari, resseguim una ampla pista que ens va enlairant. Ara són la riera de Riudecòs i la masia de Can Farriol els nous elements que deixem enrere.
Per aquests camins és habitual trobar ciclistes i motoristes que volen compartir el goig de la muntanya amb els caminaires. No és en va que d’aquestes terres sorgeixen campions d’aquestes especialitats. A les envistes de Joanet saludem el pas d’un grupet dels darrers. Entrem al poble i anem a parar davant de l’església per esmorzar. Fotografia obligada, la blanca església amb les Agudes nevades de teló de fons. Un simpàtic veí del poble, que ha sortit a donar un vol per la carretera, aviat troba una excusa per xerrar una estona amb nosaltres.
Seguim.

Cap el cementiri i amunt. Lluny, el castell de Breda o Montsoriu retalla les boires de la plana de la Tordera. El camí és ample i ben senyalitzat. Deies? Una cruïlla sense indicacions torna a generar dubtes. No trobem per enlloc la famosa “Pedra d’en Serrallonga” que esmenta la guia.
Ens acostem a Sant Hilari. Ara és la granja de Can Faustino, on crien cavalls, la que atura la nostra marxa. N’hi ha de petits. “Aquell ha nascut aquesta mateixa nit”, ens assegura un dels encarregats.
Passem pel davant del castell d’en Roca, modern, remuntem una pujadeta i sortim a la carretera, just a l‘entrada de Sant Hilari, el poble de les incomptables fonts. Tot i amb això, el personal deleix per una clara ben fresca.

.

Quarta jornada: RIELLS DEL MONTSENY - ARBÚCIES

Som altra cop a l’“Abadia de Sant Martí de Riells”, segons diu el rètol que hi ha al costat de la bonica ermita. Hi ha unes persones que arreglen una mica el clos. Tot parlant, els comentem la manca de senyalització d’alguns camins i diuen que el Parc del Montseny és una mica especial perquè no hi ha acord amb alguns propietaris que no en volen, i sembla que la seva opinió pesa prou.
No podem deixar de dir que en aquesta ermita hi va estar molts anys mossèn Pere Ribot, natural de Vilassar de Mar, l’anomenat “abat” de Riells. Poeta i persona de gran cultura, fou un referent de la resistència catalana durant el franquisme i Riells un lloc de pelegrinatge d‘intel·lectuals compromesos. “Podran arranar, però no desarrelar”, fou el lema de Mn. Ribot.
Ens posem en marxa. Ara sí que hi ha marques. Quan sembla que anem pel bon camí, els senyals ens treuen del camí ben fressat i ens fan creuar la riera de Riells per un lloc prou difícil. A més, les pluges dels darrers dies han augmentat el cabal i la cosa es complica. Després d’uns quants equilibris per un tronc i la remullada d’algú, aconseguim passar a l’altra banda fins a una cruïlla, que resulta ser l’antic GR que passava pel davant de la fonda Marlet i que ara està tallat per una tanca. Total que ens han fet donar una bona volta i, entre una cosa i l’altra, hem perdut gairebé mitja hora.


La vegetació està en el seu esplendor. Res a veure amb el darrer any, l’any de la sequera. Avancem pel mig d’una autèntica selva i remuntem un coll, Sant Climent, 200 metres més amunt de Riells. A destacar, les restes de l’ermita, molt malmesa, i una fita de pedra. Un bon lloc per esmorzar. Des d'aquí disfrutem de tot el Montseny nevat.

Comença la baixada cap a Arbúcies, que ja s’endevina al fons, 400 metres més avall. El camí passa per Casa Nova d’en Torrent i can Roc, fins a la plana d’en Moré. Arbúcies ja és una realitat als nostres peus. Aquí deixem un camí que puja cap el castell de Montsoriu que ens contempla des de les altures. L’altre dia, al passar per sota, amb la boira ni el vam veure.
Després d’una masia, on dues oques com dos "serenos" ens donen la benvinguda, prenem un corriol que baixa decidit fins a les primeres cases del poble. A la plaça de l’església ens fem una fotografia de record.

.