Quinzena i última jornada: el Canigó

Per motius molt diversos, però sobretot a causa del mal temps i de les nevades, la darrera etapa d’aquesta ruta s’ha anat retardant i finalment ha quedat com una sortida de final de temporada.
Tot i que el GR 83 continua des de Prats de Molló, el darrer punt on vam arribar, fins al refugi de Marialles i d’aquí puja al Canigó per acabar a Prada, la nostra intenció, des d’un principi, i tenint en compte que les nostres sortides només acostumen a ocupar-nos el matí del dissabte, encara que alguna vegada hem retornat a casa a mitja tarda, era pujar al Canigó per la seva cara més fàcil, és a dir, des del refugi de Cortalets.
Catorze caminaires habituals d’aquest GR ens hem desplaçat a la Catalunya Nord. L’aproximació al refugi ja és complicada, sobretot venint de tant lluny. Entre l’autopista i la carretera que ens ha dut a Vilafranca de Conflent hem esmerçat unes quantes hores que s’han fet pesades. A l’aparcament del tren groc ens esperaven un parell de taxis tot terreny per pujar a la base del Canigó, juntament amb un dels nostres vehicles també preparat per a l’aventura. Perquè la pujada (una hora i quart) per la pista, en molt mal estat i estreta, ho ha estat una aventura que ha posat a prova els nervis de la majoria.

Dalt, molta gent. Uns que celebraven una festa, altres que estaven acampats, altres que pujaven en direcció al cim, els que ja hi eren, els que baixaven...
Sense perdre massa temps ens hem posat en marxa. Hem creuat un rierol, pujat a un pla on hi ha un petit llac i remuntat un caminoi durant una estona fins a trobar un lloc adient per esmorzar. Molts estaven en dejuni hi calia omplir el dipòsit.
A la represa, malgrat que el grup s’ha anat estirant una mica, s’ha procurat mantenir-lo el màxim unit possible.
El camí és senzill de seguir i va remuntant poc a poc, tanmateix, algun tram més pedregós pot posar una mica de dificultat. Alguna llenca de neu blanquejava encara les parts més obagues.




Finalment, la major part de la gent ha arribat al cim, un cim ple a vessar i on fins i tot, feia poc, uns músics francesos havien ofert un petit concert. S’ha notat que la muntanya ha estat impracticable durant molts mesos aquest hivern i la gent li tenia ganes.
Fotografia de rigor amb la senyera, i poc a poc cap avall.


Dinar ràpid al refugi, més peripècies per la pista de baixada i cap a casa.
.

Cap comentari:

Publica un comentari